7.1. Bases de la museografia didàctica

En l'actualitat, trobem el concepte de museografia didàctica que ja he comentat anteriorment, però anys enrere no se'n parlava d'aquest àmbit i a través dels diferents autors que aportaven les seves idees i teories sobre la didàctica, la psicologia i la ciència, s'han anat assentant les bases d'aquest concepte. Segons, Llonch i Santacana (2011), podem esmentar aquests autors breument amb les seves aportacions a la museografia didàctica.       

L'obra de Commenius va aportar les bases de la museografia didàctica on considerava que no es podia concebre l'ensenyament avorrint ja que des de l'avorriment no es poden construir coneixements sòlids ni duradors. Aquesta idea que Commenius va aportar és la que sustenta avui en dia la museografia didàctica, en educar eficaçment i d'una forma lúdica.

Seguidament, trobem a Dewey, considerat el pare de la psicologia progressista, el qual va resumir la didàctica en: esbrinar abans el què saben i actuar en conseqüència. Mitjançant les seves aportacions en sorgeixen els fonaments de la didàctica actual, entre d'altres autors que també afirmaven les seves idees com són Rousseau, Pestalozzi, Fröebel, etc.) Dewey va afirmar que per construir aprenentatge cal:

-    Per aprendre quelcom cal partir de l'experiència real.

-    Identificar algun problema o dificultat sorgit a partir de l'experiència.

-    Buscar dades o informació disponible respecte el problema.

-    Formular hipòtesi de solució.

-    Comprovació de la hipòtesi mitjançant l'acció.

Considerant, d'aquesta manera, l'educació aquella que proporciona als alumnes quelcom per fer i no quelcom per aprendre. Aquestes idees van influir en les bases actuals de la museografia didàctica que considera la interactivitat com un dels seus prerequisits.

Altrament, trobem a l'autor Ferriére que considerava que l'interès era l'autèntic motor de l'aprenentatge el qual ha influït, en l'actualitat, en la concepció i desenvolupament de les activitats als museus i dels centres d'interpretació del patrimoni.

D'altra banda, Montessori al segle XX va plantejar l'axioma que els objectes ensenyen a través de dos principis bàsics: quan es produeix una interacció sensorial entre els nens i els objectes això condueix a un autoaprenentatge lúdic i, també, que l'ús dels objectes ajuden a cultivar els sentits, a desenvolupar-los i a corregir errors.

Mitjançant les teories de la globalització i els centre d'interès, Decroly va aportar una altra perspectiva en la museografia didàctica de l'actualitat. D'aquesta manera, va concedir l'aprenentatge com un procés global on el nen/a opera amb una ment sintètica i no pas analítica, percebent un tot complet i no per parts. Una idea clau de les seves teories és que l'interès dels infants està relacionat amb les seves necessitats, per tant, cal saber i identificar allò què saben i què volen aprendre; i com els infants tenen uns exercicis fonamentals per possibilitar l'aprenentatge: observar, associar i expressar.

Així mateix, Piaget va demostrar que existeixen diferències qualitatives entre el pensar infantil i l'adult. La seva teoria constructivista de l'aprenentatge va contribuir a enfortir les bases de la museografia didàctica al demostrar que la capacitat cognitiva i la intel·ligència van estretament lligades al medi social i físic.

Seguidament, uns autors que van aportar unes fites importants de la neurociència actual que han fomentat les bases de la museografia didàctica. Trobem, a Gardner amb les seves aportacions al camp de l'aprenentatge de l'art. Després, a Goleman des de les seves teories del desenvolupament emocional i, finalment, a Goldberg sobre el seu treball del cervell executiu. 

Tots aquests autors han aportat diferents conceptes o idees que han anat contruint les bases de la que avui coneixem com museografia didàctica i per la qual es regeix els serveis educatius dels diferents museus i espais patrimonials.