7.2. Didàctica de l'objecte

La nostra imaginació, tant la infantil com la del adult, funciona amb elements concrets i no pas amb abstraccions. Els objectes concrets que s'exposen als museus i als centres de representació del patrimoni constitueixen els suports conscients o inconscients de les construccions abstractes de la història. El coneixement directe dels objectes ens permet deduir i comprendre molts aspectes del passat que d'una altra manera resultaria difícil de conèixer. D'aquesta manera, els objectes són els suports de les abstraccions històriques i la font del coneixement del passat (Santacana i Llonch, 2012).

D'aquí sorgeix la didàctica de l'objecte la qual es basa en l'establiment de relacions entre els objectes i els conceptes.  Troba com a instrument metodològic la inducció, del particular al general, d'aquesta manera, veiem que un objecte com el material concret dotat de materialitat i amb unes determinades característiques, pot iniciar un procés d'anàlisi de l'objecte i començar a treure conseqüències i conclusions més o menys generalitzades.

En l'actualitat, els objectes que ens envolten ajuden a explicar la nostra vida i d'allò que ens envolta com la cultura, la religió, la societat, etc. Construïm la nostra identitat a base d'objectes que són el suport de la nostra memòria. D'aquesta manera, nosaltres anem creant una relació amb aquests objectes que proporcionen una informació molt verídica i exacte de nosaltres, sobre els nostres gustos, els interessos, les passions, l'estat, etc.

Així doncs, la didàctica de l'objecte als museus constitueix un conjunt de tècniques que suggereixen i permeten l'ús de fonts materials amb fins didàctics per tal de generar coneixement.

Analitzar un objecte significa examinar totes les parts que el composen el qual ens obliga a fixar-nos amb els detalls i entendre el per què de tal manera que puguem relacionar-ho amb altres conceptes més generals. Segons Santacana i Llonch (2012), per tal d'analitzar un objecte haurem de seguir els següents passos [1]:

1. Anàlisi morfològic: respon a la pregunta Com és? S'analitza la seva estructura i les seves característiques físiques.

2. Anàlisi funcional: respon a la pregunta Com funciona? o Com s'utilitza? Descobrim els principis sobre el seu funcionament relacionat amb la seva estructura i la seva funció.

3. Anàlisi tècnic: respon a la pregunta Com s'ha fet? Coneixem i expliquem com ha estat fabricat, els materials i la seva aplicació, etc.

4. Anàlisi econòmic: respon a la pregunta Quan va costar fabricar-lo? Quan costava al mercat? Tenim en compte els costos de fabricació i els de producció, els costos de venta, els intermediaris, etc.

5. Anàlisi sociològic:  respon a la pregunta A qui anava destinat? Quines necessitats cobria aquest objecte en la seva època i a qui anava dirigit.

6. Anàlisi estètic: respon a la pregunta És agradable visualment? Esbrinem lles idees sobre la bellesa i el gust d'aquest tipus d'objectes.

7. Anàlisi històric: respon a la pregunta  En quin context es va crear? Causes o raons per les que sorgir l'objecte. A qui va pertànyer, a qui van servir, quin paper representava per la societat, etc.

De la mateixa manera que les peces dels objectes requereixen un tractament abans de ser exposades i es coneixen les seves dificultats, els docents han de saber d'aquests per tal que es produeixi l'aprenentatge real. És important que els museus amb servei educatiu tinguin a les seves exposicions una didàctica de l'objecte adequada per a tots, tant mestres com alumnes, evitant d'aquesta manera, que el museu es transformi en un lloc hostil per l'educador i l'actitud passiva i el silenci absolent com a dominadors comuns.

Domínguez, Estepa i Cuena (1999), exposen la idea de Trevor Pearce (1998) al congrés general de ICOM on va comentar que les persones són més importants que els objectes. Aquesta senzilla frase té com a conseqüència un canvi de perspectiva dels museus i centres d'interpretació ja que l'objecte es converteix en un mediador interpersonal entre les persones que el van produir i les que ara el contemplen. D'aquesta manera, els objectes o artefactes de les col·leccions seran valuosos en la mesura que siguin capaços de comunicar més i millor la informació. Durant molt de temps, el culte a l'objecte del museu tradicional anava impedint una consideració adequada al propi objecte com un reflex de les persones, dels grups i les societats que el van crear.

---

[1] Veure Annex 3

7.1. Bases de la museografia didàctica

En l'actualitat, trobem el concepte de museografia didàctica que ja he comentat anteriorment, però anys enrere no se'n parlava d'aquest àmbit i a través dels diferents autors que aportaven les seves idees i teories sobre la didàctica, la psicologia i la ciència, s'han anat assentant les bases d'aquest concepte. Segons, Llonch i Santacana (2011), podem esmentar aquests autors breument amb les seves aportacions a la museografia didàctica.       

L'obra de Commenius va aportar les bases de la museografia didàctica on considerava que no es podia concebre l'ensenyament avorrint ja que des de l'avorriment no es poden construir coneixements sòlids ni duradors. Aquesta idea que Commenius va aportar és la que sustenta avui en dia la museografia didàctica, en educar eficaçment i d'una forma lúdica.

Seguidament, trobem a Dewey, considerat el pare de la psicologia progressista, el qual va resumir la didàctica en: esbrinar abans el què saben i actuar en conseqüència. Mitjançant les seves aportacions en sorgeixen els fonaments de la didàctica actual, entre d'altres autors que també afirmaven les seves idees com són Rousseau, Pestalozzi, Fröebel, etc.) Dewey va afirmar que per construir aprenentatge cal:

-    Per aprendre quelcom cal partir de l'experiència real.

-    Identificar algun problema o dificultat sorgit a partir de l'experiència.

-    Buscar dades o informació disponible respecte el problema.

-    Formular hipòtesi de solució.

-    Comprovació de la hipòtesi mitjançant l'acció.

Considerant, d'aquesta manera, l'educació aquella que proporciona als alumnes quelcom per fer i no quelcom per aprendre. Aquestes idees van influir en les bases actuals de la museografia didàctica que considera la interactivitat com un dels seus prerequisits.

Altrament, trobem a l'autor Ferriére que considerava que l'interès era l'autèntic motor de l'aprenentatge el qual ha influït, en l'actualitat, en la concepció i desenvolupament de les activitats als museus i dels centres d'interpretació del patrimoni.

D'altra banda, Montessori al segle XX va plantejar l'axioma que els objectes ensenyen a través de dos principis bàsics: quan es produeix una interacció sensorial entre els nens i els objectes això condueix a un autoaprenentatge lúdic i, també, que l'ús dels objectes ajuden a cultivar els sentits, a desenvolupar-los i a corregir errors.

Mitjançant les teories de la globalització i els centre d'interès, Decroly va aportar una altra perspectiva en la museografia didàctica de l'actualitat. D'aquesta manera, va concedir l'aprenentatge com un procés global on el nen/a opera amb una ment sintètica i no pas analítica, percebent un tot complet i no per parts. Una idea clau de les seves teories és que l'interès dels infants està relacionat amb les seves necessitats, per tant, cal saber i identificar allò què saben i què volen aprendre; i com els infants tenen uns exercicis fonamentals per possibilitar l'aprenentatge: observar, associar i expressar.

Així mateix, Piaget va demostrar que existeixen diferències qualitatives entre el pensar infantil i l'adult. La seva teoria constructivista de l'aprenentatge va contribuir a enfortir les bases de la museografia didàctica al demostrar que la capacitat cognitiva i la intel·ligència van estretament lligades al medi social i físic.

Seguidament, uns autors que van aportar unes fites importants de la neurociència actual que han fomentat les bases de la museografia didàctica. Trobem, a Gardner amb les seves aportacions al camp de l'aprenentatge de l'art. Després, a Goleman des de les seves teories del desenvolupament emocional i, finalment, a Goldberg sobre el seu treball del cervell executiu. 

Tots aquests autors han aportat diferents conceptes o idees que han anat contruint les bases de la que avui coneixem com museografia didàctica i per la qual es regeix els serveis educatius dels diferents museus i espais patrimonials. 

7. Museografia didàctica

La museística és la disciplina que estudia tot el relatiu als museu. Aquesta està dividida per dos branques: la museologia i la museografia. Llonch i Santacana (2011), ens exposen les diferències de ambdues:

• La museologia és la que respon a la pregunta Què. Es refereix a reflexionar sobre els museus d'una forma global, com a concepte inclusiu. Són els conceptes abstractes i pot assimilar-se a la filosofia del museu.
• La museografia és la que respon a la pregunta Com. És la disciplina que té com a objectiu les exposicions, el seu disseny i la seva execució així com l'adequació i intervenció amb la finalitat de facilitar la seva presentació i compressió. Fa referència al conjunt de tècniques aplicades que van des de la forma d'il·luminar al concepte de vitrina.

En definitiva, la museografia té com a objectiu principal donar a conèixer, comunicar i fer comprensible els diferents objectes d'estudi mitjançant la intervenció d'un espai a per musealitzar (Domínguez, Estepa, Cuenca i Hernández, 1999).

D'aquesta manera, podem parlar de la museografia didàctica com la disciplina que té com a objecte principal la concepció, disseny i execució d'exposicions atenen primordialment als principis didàctics. Aquesta aspira a educar eficaçment i d'una manera lúdica. Com a conseqüència, la museografia didàctica es desenvolupa per respondre a les creixents demandes de comprensió entorn al patrimoni.

Els principals mètodes de la museografia didàctica, segons Llonch i Santacana (2011) són els basats en:

-  El desenvolupament de problemes: plantegen les dades o les bases del problema a resoldre i estimulen als usuaris a enfrontar-se al mateix problema. Solen ser museus tecnològic i científics, tot i trobar-se també al camp de les arts i la història.

-  El desenvolupament de casos: solen tractar de forma intensa i monogràfica un element amb la finalitat d'aplicar els resultats a camps més extensos. Solen ser museus de ciències socials que tractin temes com l'emigració, la guerra, etc.

-  El desenvolupament de caràcter explicatiu: són els utilitzats amb més freqüència i solen utilitzar tècniques de grans panels textuals o iconogràfics i vitrines amb objectes.

-  El desenvolupament de caràcter demostratiu: propis dels museus de ciències  i formen part del conjunt d'activitats desenvolupades a les sales.

-  El desenvolupament per descobriment: són aquells basats en enigmes o en l'existència d'elements o factors ocults. En aquests les respostes que aconsegueixen els usuaris són vàries en comparació amb el mètode de problemes en que només hi ha una solució vàlida.

-  El mètode per projectes: implica que l'usuari construeixi una idea prèviament suggerida pel museu.

Hernández i Rojo (2012), exposen que cal tenir clar els conceptes de difusió i didàctica del patrimoni [1]. D'aquesta manera, quan anem a un museu no ens hem de quedar en la difusió dels coneixements d'aquell patrimoni als nostres alumnes, sinó que hem d'anar més enllà hem de planificar, organitzar i estructurar unes activitats amb uns objectius, treballar interdisciplinàriament amb els educadors del servei educatiu del museu amb la finalitat de construir coneixement i aprenentatge a través del patrimoni tot gaudint-ne i provocant la sensació de protegir el nostre patrimoni.

És per això que cal tenir clar quines són les idees de la didàctica per tal de no confondre i tenir en compte allò que realment es vol mostrar. En aquest sentit es troben un decàleg sobre les idees claus de la museografia didàctica i uns principis generals de la didàctica que són les claus per saber si un museu o exposició pot ser classificada com didàctic, tant pel que fa a l'exposició, com també als professionals del museu i del públic [2].

Durant molt de temps, els museus han romàs recelosos a acollir a infants en les seves instal·lacions. En canvi, al segle XXI, estan cada cop més disposats a obrir les seves portes i oferir al públic infantil nombroses experiències. Tal com diuen, Domínguez, Estepa i Cuena (1999), el públic escolar, actualment, representa un nombre molt important de visitants amb freqüència estable i previsible. Un dels objectius principals dels museus és captar l'atenció d'aquests infants i donar-los-hi una experiència grata i de gaudi, el qual provocar que probablement, portin als seus pares als museus i quan siguin més grans portin també els seus fills/es. Aquest és un procés de sensibilització i motivació que pot aportar gran estabilitat als museus per difondre el patrimoni i preservar-lo.

D'aquesta manera, ens adonem que el públic infantil és molt important i no són uns usuaris fàcils sinó que són necessàries unes estratègies per satisfer les seves necessitats tot aportant un caire motivador i estimulant. 

Llonch i Santacana (2011), ens exposen unes estratègies per apropar-nos als infants i transmetre-los-hi de forma propera i estimulant:

1. Donar missatges senzills i clars. Definir bé i clarament el què volem transmetre'ls

2. En la preparació del museu de cara al públic infantil s'hauria de crear un espai i uns objectes per tal que poguessin manipular-los i observar-los a través de l'experimentació

3. En el cas de les vitrines s'haurien d'adaptar i sinó crear kits mòbils per poder desplaçar-los per les sales.

4. Els infants tenen una atenció dispersa i es cansen aviat, el que fa que les visites no siguin molt llargues i els objectes que s'hagin de treballar en siguin pocs, aproximadament 10,

5. És necessari saber escollir bé els objectes ja que s'han de buscar aquells que condueixin a enigmes, coses curioses, etc.

6. Els textos dels museus donaran peu a que l'educador es dirigeixi a través d'eslògans diferents dels adults.

7. Els infants són força curiosos, d'aquesta manera, amagar textos, fer forats a les portes, etc. fa que doni peu a l'estimulació per la seva descoberta.

8. S'ha de dir tot amb poques paraules sense utilitzar paraules tècniques ni complicades.

9. En els texts cal col·locar els signes d'interrogació per tal de fer preguntes i les intentin solucionar.

10. Tot allò que es pot dir amb imatges serà millor que amb les paraules.

11. El fet de veure i mirar no ho és tot per als infants. Necessiten tocar, olorar, comprovar, etc. No tant sols, els elements interactius, que més tard exposaré, han de ser dissenyats per aprendre i no només per la distracció.

12. El joc és imprescindible: qüestionari, enigmes, les set diferències, verdader o fals, buscant a Wally, etc. Tots els joc són motivadors i estimulants per als infants.

13. El recorregut ha d'estar ben senyalitzats pels nens/es, és important ressaltar-ho amb colors o seguir unes petjades, etc.

14. Els mobles no han de superar els 65 cm d'altura ja que sinó no veurien el què hi ha.

---

[1] Veure Annex 1

[2] Veure Annex 2