22. Reflexions finals

Després de tots els conceptes i idees que giren al voltant de la museografia didàctica puc fer-me una idea bàsica de la relació entre l'escola i els centres patrimonials. D'aquesta manera, puc esmentar que les aportacions que he anat introduint al llarg de tot aquest treball poden aportar uns fonaments bàsics per totes aquelles persones que treballen en el món educatiu i volen introduir als seus alumnes al patrimoni cultural.

            Com hem vist, el patrimoni cultural dóna una gran varietat de significats tant si ens centrem en el present, com si parlem del passat o ens referim al futur. Així doncs, aporten un pensament divergent des de diferents perspectives per les que poden accedir en aquest patrimoni. El patrimoni és una de les claus que poden permetre conèixer millor les parts submergides que fomenten la cultura i les personalitats col·lectives; és el que ajuda a conèixer millor la realitat de la nostra societat.

No tot el patrimoni és visual, és a dir, material, sinó que tota la nostra societat compta amb un gran ventall de patrimoni cultural immaterial que només es transmet de generació en generació i pocs són els centres patrimonials que en fan una interpretació. No obstant, sabem que aquest patrimoni immaterial és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, creant un sentiment d'identitat i comunitat tot contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana. Per tant, el seu valor resideix principalment en la capacitat d'emocionar, d'evocar, de recordar o d'agradar, i aquesta capacitat evocadora i emocional del patrimoni va unida a elements materials, a sentiments, a aportacions de caràcter científic, etc.

Sabem, per tant, que el patrimoni immaterial pot ser de gran utilitat des de la perspectiva de l'educació ja que no consisteix només en visualitzar objectes i imaginar-se com abans s'utilitzava sinó que és quelcom més proper als infants perquè la capacitat emocional pot desenvolupar-se a edats molt primerenques i això pot anar evolucionant poc a poc.

            D'altra banda, l'anàlisi de tot el que avarca actualment la museografia didàctica i els avanços que aquesta ha desenvolupat puc comparar-ho amb aquelles institucions museístiques que hem visitat amb l'optativa de Museus, un espai d'aprenentatge pels més petits. D'aquesta manera, m'he adonat que dins de Catalunya i, segurament també a la resta d'Espanya, trobem molt poca varietat d'activitats o tallers dedicats a l'etapa d'Educació Infantil. Aquests tallers que proposen són escassos i dirigits pel guia amb una única direcció, amb això em refereixo que no deixen tant als infants explorar i fer-se qüestions sobre allò que estan manipulant (en excepció d'algun museu) el qual és la metodologia ideal per ensenyar als infants.

D'acord amb aquesta idea, considero que aquests museus visitats dins de Catalunya no estan pensats pels infants, simplement construeixen un edifici que serà un museu però no pensen amb els infants. Alguns compten amb passadissos estrets amb escales, vitrines o cantonades perilloses i molts altres elements que poden dificultar als infants tenir una visita segura tot gaudint de l'experiència. Dit això, em refereixo que s'haurien de pensar amb tot el tipus de públic abans de realitzar l'estructura de l'edifici, cal pensar a què es dedicarà, quines col·leccions tindrà i com es subvencionarà però també a qui va destinat, de quina manera arribaran a tot el públic (des de les persones adultes fins als més petits de la família), a través de quins artefactes exposaran la informació, etc.

Si sortíssim fora del país, trobaríem una gran quantitat d'institucions museístiques que dediquen tot un servei educatiu a la realització de tallers, de visites, d'activitats dirigides únicament a infants i joves. Tant com a grups escolars com aquelles famílies amb infants que volen passar un cap de setmana divertit tot aprenent perquè en aquests països, les famílies senceres quan volen passar un dia divertit se'n van al museu de la ciutat o del poble per aprendre i no se'n van al cinema o al parc que és el que passa al nostre país. Tot realitzant una petita cerca per la Xarxa ens podem adonar que en d'altres països de la Unió Europea i també fora d'ella trobem espais dissenyats i pensants únicament per a infants (Annex 5).

A més, dins d'aquests museus que hem visitat dins de Catalunya, m'he adonat que les persones que imparteixen aquestes sessions, els guies o animadors, són poc emmarcades dins el sector pedagògic o educatiu i, per tant, en algunes ocasions, no tenen suficients recursos o coneixements en aquest àmbit per dissenyar o elaborar unes propostes educatives de qualitat per als infants. D'aquesta manera, és important, doncs, que aquestes persones tinguin uns coneixements sobre didàctica i pedagogia o que treballin amb xarxa amb professionals d'aquest àmbit. D'acord amb això, no em refereixo que les persones que actualment estan impartint les sessions del servei educatiu d'un museu siguin pitjor o que no ho facin el millor que poden sinó, més aviat, que necessiten d'un cop de mà de persones més especialitzades sobre aquest tema i així poder dissenyar activitats d'acord amb el Currículum tot donant-los-hi la oportunitat als infants de poder desenvolupar-se amb qualitat i de la millor manera possible.

Per tant, cal ser coherents amb el que es dissenya i pensar sobretot amb els infants ja que sovint s'hi pensa amb ells al final. Tota persona té el dret de transformar la informació que rep en coneixement. D'aquesta manera, el servei educatiu del museu ha d'elaborar les activitats educatives tenint en compte les diferents formes d'apropar-se al coneixement (visual, auditiu, mental, etc.), de les diferents capacitats (musical, lingüística, matemàtica, etc.- Annex 4-) i dels seus interessos. Per tant, cal crear situacions d'interacció variades per captar l'atenció del públic i fer-los partícips de la construcció del seu propi coneixement.

            La coneixença del patrimoni pot ser una manera molt efectiva d'aprendre, d'anar sumant coneixement; perquè avui en dia qui educa no és l'escola. L'escola tal com la coneixem és un instrument que davant d'aquest canvi de període es mostra impotent, amb dificultats per abordar tots els canvis què hi ha sobre ella. L'escola ha de sortir al carrer, ha de fer de turista, ja no només educa l'escola i la família, sinó que educa la societat. Les escoles han de sortir més al carrer i aprendre de la seva realitat, de la seva ciutat.

D'aquí sorgeix la idea de la ciutat educadora, a la segona meitat del segle XX, la qual acull i interrelaciona processos educatius formals, no formals i informals; a més, és un entramat d'institucions i llocs educatius. Aquest concepte de ciutat educadora, esmenta Figueras (2007), porta a reinventar la ciutat com a lloc d'aprenentatges permanents, de convivència i de diàleg. Tota persona ha de poder créixer i ser capaç de fer front als reptes i possibilitats de les actuals societats. D'aquesta manera, avui en dia, tant la ciutat gran o petita disposa d'incomptables possibilitats educadores. La ciutat, per tant, presenta elements importants per una formació integral.

D'aquesta manera, podem dir que el marc urbà proporciona unes oportunitats extraordinàries per l'educació que cal fer-ne ús.

Coma i Santacana (2010), ens exposen que la Red Estatal de Ciudades Educadoras (RECE) és un conjunt de ciutats agrupades en una xarxa temàtica comuna i centrada en l'educació a partir del patrimoni com a eix estratègic generant així, al llarg de més d'un lustre, experiències educatives entorn als seus patrimonis. La majoria de les activitats, per tant, es realitzen a l'aire lliure, el que anomenaríem museografia all'aperto.

            Com a persona que se'n va a visitar una institució museística espera troba una gran quantitat d'objectes, artefactes, mobiliari, ruïnes, etc. que amaga un significat. El que la persona espera que sigui perceptible darrere d'aquests objectes és l'existència d'un ésser humà dotat d'història i de memòria. D'aquesta manera, el públic ha de captar que allò que està observant no només és material sinó que han de percebre i comprendre la persona o la comunitat que amaga al seu darrere. Émile Zola (1866) va dir: el que jo busco davant d'un quadre és, per sobre de tot, una persona i no un quadre. Com tot el demés, l'art és un producte humà i se l'ha de visualitzar a través de la seva obra.

D'aquesta manera és important, que els interpretadors realitzin bé la seva funció que és la transmissió de coneixements i de les experiències que cada objecte i el seu autor amaga. La interpretació, doncs, és un procés de comunicació dissenyat per revelar al públic  significats i interelacions del patrimoni a través de la seva participació en experiències de primer mà amb un objecte, artefacte, paisatge o lloc (Bob Peart, 1977). No obstant això, dins l'educació és també important l'ús de les rèpliques i les recreacions que donen molt joc per poder manipular i observar l'objecte detingudament.

            Com he exposat anteriorment, els objectes són símbols del pas del temps ja que la història no és possible sense un registre dels canvis. El temps, per tant, només el podem percebre a través d'aquests canvis els quals només s'observen als objectes, als paisatges, a les màquines, etc. Aquests objectes són exposats als museus i són els que mostren els canvis succeïts al llarg del temps, és per això, que diem que tenen una gran quantitat de significats amagats.

Cada objecte pot transformar-se en un autèntic nucli d'interès que permeti realitzar ampliacions concèntriques des de l'objectes a temes relacionats. D'aquesta manera, els centres d'interès són aproximacions al passat que van des de l'objecte que s'observa (allò més concret) a les idees i coneixements que s'extreuen (el més abstracte). A través d'aquesta metodologia, els objectes com a centres d'interès, es pot conèixer el patrimoni cultural immaterial partint d'un objecte en concret d'una tribu determinada per poder analitzar i relacionar tot extraient idees i qüestions que ens expliquin com vivien, què menjaven, què feien, etc.

Els objectes són, per tant, la font que ens proporciona els significats; però falta una interpretació, algú que ajudi als infants a entendre i a apropar-se a les idees que estem buscant. D'aquesta manera, tant els educadors i educadores com els guies o animadors dels espais museístics tenen una responsabilitat per poder ajudar als infants i joves a arribar a aquesta coneixença i la relació amb les idees.

Tot i donar-los-hi tanta importància als objectes, el realment important i essencial és la persona més que els objectes. A través d'aquesta idea de Trevor Pearce al 1988 al Congrés General de ICOM a Australia, podem concloure que els objectes es converteixen en un mediador interpersonal entre les persones que el produeixen i les que en l'actualitat l'estan contemplant i interpretant.

            Tot i la gran varietat de noves museologies que han anat sorgint durant aquests últims anys, i que he anat exposant, només es justifiquen si fan avançar el coneixement ja que el museu és un instrument per promoure l'aprenentatge i el coneixement. Per tant, al públic se li ha de facilitat no només documentació informativa sinó recursos i instruments per desenvolupar processos mentals d'observació, d'anàlisi, de deducció i d'inducció, de generació d'hipòtesi i d'elaboració de conclusions; on cada visitant pugui generar el seu propi coneixement de forma autònoma i individual.

            Com ja hem comentat tot l'aspecte de la museografia interactiva cal esmentar que no tot comporta avantatges ja que l'excés de quelcom produeix inconvenients i problemes a llarg termini. L'actualitat, ens ha ajudat a endinsar-nos en tot el que correspon a les noves tecnologies de la informació i la comunicació i, per tant, aquests s'han inclòs dins les institucions museístiques. Tot i les grans avantatges que hem comentat en el corresponen apartat de la museografia interactiva cal parlar doncs del seu gran límit, la sobreestimulació.

En alguns museus amb interactivitat la funció educativa es perd dins l'espectacle i l'atractiu de l'espai i dels mòduls interactius. Aquesta sobreestimulació fa que els infants operin els aparells sense reflexionar sobre el què passa, jugar sense aprendre'n res, és a dir, que els infants -i potser aquells ja no tant infants- arriben a un mòdul, premen un botó, observen la reacció i se'n van. Per tant, no sembla que n'aprenguin res; hi falta un espai que pels permeti parar i reflexionar sobre què ha passar, què han vist, etc.

A més, aquesta interactivitat proporciona molt poca cabuda a la imaginació, és a dir, que no dóna la possibilitat d'anar més enllà del programat, són mers rutinaris. No obstant, segons Santacana i Martín (2010), existeix un tipus de màquina interactiva que permet anar més enllà i deixar desenvolupar la imaginació i la creativitat de l'usuari. Parlem d'aquell interactiu que s'assembla a un guia ideal del museu, que es comporta segons l'ambició d'aprendre del visitant i que respon segons el nivell de l'usuari com si fos el conservador del museu que s'adapta a allò que tu saps i, a més, serveix d'estímul, et corregeix si t'equivoques i actua com un contrincant competent complementant així l'intelecte de l'usuari.

Dins d'aquest tipus de màquina interactiva trobem dos tipologies: una en que l'important és que l'usuari arribi a la solució sense importar el camí que agafi per arribar-hi; i l'altra no importa quantes vegades hagis aconseguit la resposta sinó que l'important és que t'ensenya altres formes per aconseguir-la tot promovent la creativitat.