15. Educació Infantil

Des del punt de vista de l'educació i de l'accés a la cultura, ha d'haver un treball previ i posterior a la visita. D'aquesta manera, segons Domínguez, Estepa i Cuenca (1999), ens expliquen que abans de realitzar una visita a un museu cal crear als alumnes una motivació inicial i indagar en els conceptes i les idees prèvies que tenen sobre el tema o l'objecte que treballaran. Així doncs, cal treballar els coneixements previs i crear una motivació que els estimuli a voler investigar, observar i treballar en aquell museu. D'acord amb això, cal també crear-los-hi una situació problemàtica o un conflicte per tal que durant la visita puguin esbrinar-la i descobrir-la el qual els obliga a estar atens a la visita i a cerca la informació.

Durant la visita, cal que els alumnes aprenguin a llegir les obres i/o els objectes exposats. Cal veure i observar, analitzar i descriure la informació. Quan són petits és necessari que el treball durant el museu sigui més manipulatiu i experimental ja que les paraules no sempre són les adequades depenen del grup d'alumnes.

Per acabar, després de la visita cal també realitzar un treball a l'aula que condueixi a l'ordenació de les idees, dels conceptes i dels coneixements que s'han transmès durant la visita, cal sintetitzar la informació i presentar-la en debats o col·loquis. Aquest treball solen ser activitats de cloenda per esbrinar que han entès els infants i expressar-se i verbalitzar allò que han aprés.

És important que quan anem amb un grup escolar als museus o espais patrimonials cal tenir clar quina oferta escollirem ja que ha d'anar en funció dels nostres interessos i tenint en compte les característiques i motivacions dels alumnes.

El fet d'interpretar el patrimoni significa desvetllar significats a través d'una medicació didàctica del patrimoni. Segons Jan Amos Komensky (Commenius), la didàctica és un artifici universal que consisteix en fer comprensible el major nombre de coses al major nombre de persones possibles de manera amena. Aquesta definició de la didàctica és molt traslladable a la funció del museu: la transmissió de coneixements. Els museus i centres d'interpretació del patrimoni haurien de basar la seva filosofia en aquesta idea que Commenius va exposar.

Freeman Tilden (2006), va enumerar els principis de la interpretació del patrimoni, a continuació, podem trobar-ne alguns que he cregut interessant tenir clars:

1. Relacionar el què s'explica amb l'experiència i les vivències del visitant.
2. La informació tal qual NO és interpretació, però és fonamental per a una correcta interpretació.
3. És un art que combina diferents arts. L'art d'explicar històries.
4. L'objectiu de la interpretació no és la instrucció, sinó la provocació.
5. S'ha de presentar com un tot enlloc d'una part.
6. La interpretació dirigida als nens/es es basa en un programa específic.

Cal tenir clar que ningú pot ensenyar allò que no sap, per tant, cal que la persona que es dediqui a ser guia ha de tenir uns coneixements, s'ha de culturitzar, ha d'investigar i formar-se en el camp que ha d'interpretar.

A més, cal partir sempre d'allò que ja sap el públic per arribar allò que encara no sap, els coneixements previs sempre han estat una bona base per arribar a la interconnexió dels sabers, començant sempre per allò més simple i arribant al més complex ja que, d'aquesta manera, tenim les bases per anar ampliant la informació i arribant al més complex i abstracte.

El més important, però, és que, com he esmentat en un apartat anterior, sobre l'avorriment no es construeixen coneixements sòlids (Commenius). L'avorriment no és un incentiu de l'aprenentatge, més aviat són dos conceptes ben oposats ja que allò que no et crida l'atenció no tindràs una predisposició positiva per estar atent per rebre els coneixements que s'intenten transmetre.

De tots els mecanismes que té una cultura per integrar els nens i als joves, el joc és potser un dels més importants. El joc és un mètode d'aprenentatge que funciona mitjançant el sistema d'assaig i error i ha estat utilitzat sempre i per tot tipus de societats humanes. Com a instrument insubstituïble de relació afectiva i social és fonamental per a qualsevol aprenentatge ja que proporciona la inevitable experiència prèvia, atribueix rols en les relacions socials i proporciona els subcodis de comportament que es desenvoluparan en la vida adulta.

En realitat, el joc és un exercici recreatiu de caràcter lúdic, la qual és la primera condició perquè es tracti d'un joc. En segon lloc, tot joc es regeix per determinades regles, sense les quals el joc pròpiament dit no existeix. Finalment, en tot joc es guanya o es perd. La finalitat explícita del joc no és educar; en tot cas, l'educació és una finalitat oculta i que s'amaga en els propis mecanismes de la cultura. Precisament l'aspecte lúdic del joc consisteix a treure les coses del seu context, de manera que aquests elements fora de context es poden utilitzar de forma lliure, sense límits ni càrregues addicionals. Per això és divertit jugar. Però, a part de divertit, és també cert que des del punt de vista de l'estructura d'una cultura, el joc té moltes altres funcions a més de la d'ensenyar als joves determinades tècniques.

El joc és, doncs, una de les millors formes d'aprendre els conceptes propis de la cultura en què estem submergits, tant per als adults com per als nens i nenes. D'aquí es deriva l'existència d'una didàctica i una museografia lúdica, la base metodològica de la qual és el joc, la simulació, l'assumir rols en contextos modificats que permeten fórmules d'aprenentatge molt diferents de l'ensenyament reglat.